Descobreix i cuida el teu jardí secret

Aquest llarg any de confinament, pels que som persones de risc, ens ha ensenyat a aprofundir amb els veritables amics. Els de debò, aquells amb els que una senzilla trucada esdevé ràpidament una conversa i un progrés de reflexió mútua i personal. He pogut experimentar que un diàleg o conversa, del nivell al qual m’acabo de referir, molt difícilment s’assoleix quan aquest contacte o l’intercanvi d’opinions, s’estableix per videoconferència.

Opino que la comunicació personal, gràcies a les noves tecnologies: veu i imatge, ens dispersa i distreu de la concentració del missatge. Si bé veure’ns i sentir-nos, ens han ajudat molt per suportar el llarg i obligat aïllament per la pandèmia; per altra part, ens permet gaudir d’una comunicació quasi completa que ens posa a l’abast tots els detalls d’un interlocutor i l’altre. En principi aquest mitjà ara generalitzat, junt amb el teletreball, hauria de ser un medi molt més enriquidor que la casi centenària telefonada.

La comunicació és imprescindible i consubstancial a l’ésser humà i l’aconseguim amb totes les possibilitats dels nostres sentits. No obstant això, les eines de comunicació més precises que tenim son: la verbal, o bé la paraula escrita.

Un altre fet que reforça la meva reflexió és el resultat de la comparació entre, una pel·lícula al cine o a la televisió i la corresponent versió escrita: novel·la o conte. Si veiem una pel·lícula, la seguim de forma passiva i, per entretenir-nos més “enganxats”, el director hi posa fins i tot la música, que ens condiciona en el moment de màxim clímax, apagant els nostres sentiments que suggeriria, en aquest instant màgic de la història, a cada espectador. Per altra part, en el film o en la telesèrie el ritme de seguiment ens ve imposat. La versió escrita és molt més gratificant i enriquidora. El lector del llibre recrea el text al llegir-lo, afegint-hi, amb la seva imaginació descripcions pròpies o, fins i tot, aportacions musicals inventives.

I si finalment volem comunicar o descobrir en nosaltres mateixos, sentiments o reflexions, que pretenen arribar al fons de la nostra història o frontera del misteri personal; o obrir i descobrir el nostre jardí secret, tan sols amb el verb o paraula podrem expressar el que sentim i estudiar el nostre propi verger. En aquest cas, la paraula serà la poesia, amb la que serà possible cuidar-lo per assolir el gran objectiu dels grans pensadors grecs: “Coneix-te a tu mateix”.

Miquel Gassiot Matas - Prom. 1959