Ser enginyera química a la dècada dels 70′
Aquesta setmana, l’11 de febrer, s’ha celebrat el Dia Internacional de la Dóna i la Nena en la Ciència.
Arran d’aquesta efemèrides, vaig fer una mirada enrere i vaig anar a parar al 1976, l’any en què cinc noies vam acabar la carrera a l’IQS: Joana Aulet, Neus Sala, Isabel Ribosa, Mª Teresa Ratés i jo mateixa.
Tot seguit va venir el TFC i, en el meu cas, un “stage” en una empresa suïssa a Basilea i, després, el doctorat.
Recordo que en l’estada helvètica, a l’inici em feien fer feina al despatx : una mica de recerca bibliogràfica, algun petit càlcul per a la remodelació d’una part d’una de les plantes de producció i poca cosa més. Al cap d’uns dies, després de parlar-ho repetidament amb el meu cap, un enginyer alemany molt maco (en el sentit ampli de la paraula) i d’insistir-hi força, em van donar un casc i un “mono” i vaig poder apropar-me a vàlvules, reactors, intercanviadors de calor… No va resultar senzill que els capatassos i els operaris acceptessin tenir-me per allà, però em sembla que ni més ni menys que a qualsevol altre “novato espanyol”. En qualsevol cas, no en tinc cap mal record, ans al contrari: hi vaig acabar trobant persones que em van ajudar i ensenyar molt! També he de confessar que me’ls vaig guanyar una mica portant, de tant en tant, truites de patates per a l’hora d’esmorzar o algun pastís per al cafè de les 15.30h.
Vaig fer el doctorat amb el Pare Barrera. Quan el portava encarrilat, vaig posar-me a buscar feina. I aquí va començar un seguit de situacions que, vistes des de la perspectiva que donen més de quatre dècades, resulten – si més no – grotesques. Abans d’exposar-ne alguna, deixeu-me dir que en aquells anys no havia Infojobs, ni Linkedins, ni xarxes socials, ni mòbils. Les ofertes de feina les llegíem a la secció corresponent de La Vanguardia i també funcionava el boca – orella, a més dels contactes per a qui en tingués.
El primer cas que volia exposar es va produir en el despatx del responsable de Relacions Humanes d’una empresa del sector dels plàstics. Havia superat un test psicotècnic i dues entrevistes abans d’arribar a aquell despatx. Quedàvem dos candidats per al lloc de feina. Quan ja s’estava acabant la conversa, aquell “senyor” em va demanar que m’aixequés i fes una volta sobre mi mateixa…
En una empresa del Baix Llobregat, en la primera entrevista amb el Cap de Producció, després de les explicacions i les preguntes de rigor, va canviar l’expressió de la cara i va començar a parlar de la seva dona: que se l’estimava molt, que la veia poc, que li retreia que la tenia abandonada per la feina i que no s’encarregués més dels fills.. i que era molt gelosa. Per tant, em demanava que entengués que no m’agafarien per a aquell lloc de treball.
I, us imagineu la cara del cap d’enginyeria d’una empresa alimentària quan es va obrir la porta de l’ascensor i es va trobar amb una candidata embarassada de set mesos ? Jo no l’he oblidat!
Montse Buxadé - Prom. 1976