De sobte, una altre vegada els records
Si hi ha una pel·lícula que he vist infinitat de vegades i no m’ha cansat mai és “Cinema Paradiso”. Em sento molt identificat amb el nen protagonista. Hi ha uns fotogrames on es veu el nen mirant la projecció per l’ull de bou de la cabina. Em ve tot al cap una altre vegada. Sento que sóc jo aquell nen! Ho explico:
Per accedir a la sala de projecció del cinema Edison de Manlleu s’havia de passar per l’interior del casino que estava al costat del cinema en el mateix edifici. Els meus pares es cuidaven del servei de bar del casino. Jo m’ocupava, sobretot a les vacances, d’anar a obrir a tots els proveïdors… Cocacolas, Pepsis, cerveses, etc. Que pesats! A vegades em deixaven pujar als camions de repartiment, i també em tocava anar a obrir a l’operari encarregat del manteniment de les “màquines del cine” i responsable de les projeccions.
A mi se’m permetia assistir a la preparació de les càmeres de projecció, n’hi havien dues, i també a mirar les pel·lícules per l’ull de bou. El compromís amb el responsable era només el de no tocar res. Allà vaig aprendre que sorprenentment la veu anava gravada a la mateixa cinta de la pel·lícula. Jo primer em pensava que era en un disc apart. Les pel·lícules anaven en unes llaunes que es mantenien refrigerades. La llum que es feia servir per projectar-les sobre la pantalla no provenia pas de bombetes com les de la “màquina de cine” que ens havia regalat el tiet Joan, si no que era la que sortia del apropament de dos carbons que es gastaven i s’havien de revisar i canviar sovint. La llum era tan intensa que no podies ni mirar-la un instant. Era tant enlluernadora que et podia deixar cec. Penso que devia ser una llum com aquesta la que deuria fer caure a Sant Pau del cavall.
Jo podia decidir doncs si veure o no pel·lícules “no aptas para menores“. Quan el porter no em deixava entrar al cine jo podia anar a veure la pel-ĺicula mirant- la per l’ull de bou de la sala de projecció. Per cert, la gent escollia la pel·lícula del diumenge a la tarda segons la classificació moral que venía a la fulla dominical de la missa de diumenge al matí. L’assistència de més exit era la classificada “4 peligrosa “. La 3R “para mayores con reparos” també tenia molt èxit.
Una altre avantatge era la de poder llegir el full de la censura que venia en cada llauna. Es describia amb tot luxe de detalls l’escena censurada. “Se suprimirá desde donde dice… hasta…” o se suprimirá la escena donde la protagonista… hasta…”. Això em donava un certa aura entre els companys.
No havia mai explicat això. Si ho haguessin sapigut les mares de les nenes del grup, perdó, no les haguessin deixat anar amb nosaltres a indrets tan comprometedors com les acampades de l’Aplec de Matagalls, al Montseny, on s’hi anava l’Amadeu, si que les deixàven venir, i si no hi anava, no. Es veu que les bones mares de les “nostres nenes”, perdó, confiaven en que jo tenia força seny. Això sempre m’havia produit un cert complex de…Tontet? Però vista l’evolució i com han anat les coses, lo que abans semblava tant censurable i perillós ara es projecta en horaris infantils.
Ah! Una vegada també vam tenir un petit incendi. Jo estava a la platea. Es va encendre la pel·lícula. La gent va interpretar que hi havia foc a la sala de projecció i es va provocar una “estampida”. Tothom cridant. Potser, per això sempre m’han fet molt respecte els locals tancats amb molta gent.
Deixant aquesta etapa “cinema”, els carrers encara eren nostres i el partits de futbol al carrer de la Font es paraven només quan el “vigía” avisava que s’apropava un cotxe. Però era el temps el que anava passant i nosaltres ens feiem poc a poc grans. Tinc la tentació de recordar en quatre ratlles a tota aquella tribu de nens, (les nenes encara no existien), que vam créixer junts al voltant de les pel·lícules, del carrer, del riu, encriptats i arrebossats per la muntanyes de terra de les obres, i amb els que he compartit tantes petites històries.
Hi havia un personatge que també ens atreia i el seguíem un parell d’estacions. Més no, perque també cansava. Era l’agutzil de l’Ajuntament. L’home, a qui esteticament la natura li va ser poc favorable, tocava la trompeta per avisar que llegiria un bàndol. Tingués public o no, ell feia la seva feina. Era molt trist veure que no l’escoltava ningú. A vegades només nosaltres. Crec que escollia els punts de difusió dels missatges municipals on hi hagués un bar a prop. Potser era una solució per paliar la depresió que li debia agafar de llegir bándols i bándols sense que ningú l’escoltés. Tot sempre començava així: “ Don Pedro Corrius… (era el meu tiet) Alcalde de la presente Villa, hago saber…”S’aprofitava al final per fer, a vegades una mica de propaganda: “También se comunica que hoy hay merluza o sea lluç a cala Núria”, que era la peixateria de Dalt Vila.
Tribu de Dalt Vila i d’esquerra a dreta de la plaça.
El Jordi. Sempre a la banca. Un manetes total. Sap fer de tot. El veí perfecte. Ens cuidava la casa quan no hi viviem. Ens avisava si passava res. Disposat a ajudar sempre. La Montse, la seva dona, també.
L’Antoni. Veterinari. Ens matava de riure quan ens explicava les pràctiques a la Facultat de Saragossa. Una pràctica consistia a fer eyacular un ruc. Sembla que s’aconseguia amb un circuit d’aigua calenta envoltant el penis de l’animal. Ens feia observar l’atenció que es necessitava i com s’havia de fer si no volies acabar amb el burro a sobre, l’animal rebuçant i la bata xopa. Intercambiava animals exòtics que tenia a l’hort dels pares en el carrer de dalt. No era l’únic del barri que col·leccionava animals exòtics. La Senyora Mercader de la farmacia Mercader també. Ella, entre altres, tenia un teixó, que com té el cap com un supositori , se li escapava del collar. Un dia per poc mossega al Sr Mercader, el seu marit i farmacèutic. En parlem després.
El Ramón. Germà gran del Toni. Químic. De més grans, em convidava a tornar a Barcelona amb el seu cotxe els diumenges vespre. Millor que el tren que passava quasi quan volia i venia carregat d’esquiadors endurmiscats. No hi havia problema mecànic que se li resistís. Qualsevol avaria la resolia inmediatament sobre la marxa. Ara té una col·lecció increible i envejable de cotxes clàssics.
El Martí. El vam perdre fa dos mesos. Tenía l’assessoria. Coneixia la vida de tothom. Conversador incansable, divertit i sempre amb la cara ben seria. A vegades t’explicava anècdotes increibles com la d’aquell inspector d’Hisenda que perseguia a un contribuent, client de l’assessoria, perquè aquest, localitzat per la matrícula del seu cotxe, l’havia adelantat amb prepotència a l’autopista i el funcionari es va picar (coses de poble?). Jo li deia: Martí, has d’escriure un llibre. Si vols t’ajudo. El titulariem “História de les Voluntats (últimes)”. No va ser possible.
El Salvi. Germà gran del Martí. Veterinari. Ha sobreviscut al seu germà només una setmana. Expert consultor en sanitat animal. Assessor de l’Administració. Tenía una veu greu, impactant , segura, convincent. Hi ha una anèdota sobre el seu exàmen de grau, que era la prova que es feia abans al final del batxillerat. Li van preguntar a l’exàmen oral sobre “los rayos catódicos”. Potser no ho dominava prou i va contestar amb total seguretat sobre los Reyes Católicos. Els examinadors sorprenentment no el van contradir. No cal dir que el van aprobar. La història s’explicava al col·legi de Vic com exemple de l’importància d’anar convençuts per la vida. Jo en sé d’un altre cas, però que no li va sortir prou bé. Un treball sobre Lorca que ell va voler sustituir per un treball sobre “Orca. La ballena assessina”. En un col·legi de Jesuïtes això no podía colar de cap manera.
Lluís. Un nano molt llest. L´hi he perdut la pista.
Albert. També li he perdut la pista. Li feien por o fàstic , no ho recordo bé, els cargols. Pobre. Com va patir amb tots nosaltres.
Joan. Director General d’un dels grans bancs del Pais.
Josep. Farmacèutic. Historiador. Polític. Escriptor. Un alt càrrec en Sanitat. Director general d’una molt important mutualitat mèdica.
Rafel. Advocat. Constructor d’exit. Humor inimitable, totalment caustic, pH 14. Deia que un s’hauria de casar amb la seva veïna, i si pogués ser la de la porta del costat, millor. Crec que ho deia per que una seva veïna, però no exactament de la porta del costat, i després la seva esposa, era aleshores i és encara una persona excepcional.
Pere. El meu cosí. Enginyer industrial. Va crear la seva propia empresa.
Ara, encara em costa imaginar-me tota aquesta trepa, que tornàvem bruts a casa, que corríem davant del vell camió vermell Renault dels bombers quan els diumenges d’estiu al vespre remullava la plaça abans de les sardanes (Bertran, Bertran! Mulla’ns, mulla’ns!). També em costa imaginar quan jugavem al cavall fort (tothom volia jugar al meu equip ja que jo era l’últim a saltar perque era el mes pesant i el que normalment ensorrava el cavall). Qui podria pensar aleshores que haguessim acabat sent uns professionals seriosos, respectats i responsables.
He parlat abans d’un personatge molt lligat al barri. El senyor Mercader. Farmacèutic. M’agradava sentir l’olor de les seves preparacions magistrals i veure amb quin compte pesava les gotes i els paperets de cada component. Cunyat de Vittorio de Sica. Era el proveïdor de les matèries primeres per els meus experiments de química. Abans de vendre-meles li havia d’explicar perque les volia. Si ell veia algún perill no me les proporcionava pas. En una ocasió, pot ser ja una mica fatigat de tant control, li vaig dir que volia donar- li una sorpresa a un amic. Em va dir literalment “per donar una sorpresa a un amic, et poses al seu darrere, li toques l’espatlla i quan es giri li dones un clatellot.” Sempre m’han fet gràcia aquestes paraules sobretot quan de més gran vaig saber, per mitjà d’un programa de TV, que va ser un parent seu el que es va carregar a Troski a Mèxic. Penso que ho deuria d’haver fet més o menys com m’havia dit a mi lo de la broma, però amb un piolet en comptes del clatellot.
La dona del Sr Mercader venía a les sessions de teatre de putxinel·lis que feiem al pati de casa el meu cosí i jo. Ens pagava l’entrada i ens donava una bona propina que normalment invertiem en comprar un putxinel·li nou.
A tot això hi afegeixo per acabar que la pólvora que jo preparava era la millor que es feia a tot el barri. Que no s’espanti ningú. Cap mala intenció. Només es valorava a qui se li encenia més ràpid i si cremava bé.
Amadeu Bajona
Maig 2022
Prom 68. IQS
