1 9 7 1

Categories:

Què va passar el 1971?

Les efemèrides ens permeten situar-nos en el temps passat, com per exemple: “No en tinc ni punyetera idea del que va passar a Liverpool el 1587” i això em fastigueja bastant, les coses com són. O en el futur: “Avui neix a Talavera un nen que no serà absolutament res a la vida i, molt menys, Arxipreste”.

Les efemèrides de l’any 1971 ens indiquen que: Suïssa permet votar a les dones – Gran Bretanya adopta el sistema decimal – Mercedes-Benz inventa l’airbag – Espanya instaura el telèfon de l’esperança. Neixen: Sergi Bruguera – Josep Guardiola – Carme Chacón – Paulina Rubio – Fraga Iribarne compleix els seus primers 100 anys. Moren: Harold Lloyd – Igor Stravinski – Nikita Khrusxov – Theodor Svedberg, premi Nobel de Química pels seus treballs sobre la “fisicoquímica dels sistemes dispersos” (hi haurà referència més endavant). Res de gaire rellevant.

Però, per sobre de tots aquests esdeveniments, destaca el fet que el 5 de maig, sota l’advocació dels sants Argó, Neó i Criptó, nobles, i dels beats Fluor, Clor, Iode i companys halògens, es creen les Jornades d’Estudis Alimentaris.

Examinades les possibilitats de titulació:

Xerrada: Conferència en mànigues de camisa.
Conferència: Xerrada amb corbata.
Taula rodona: 4 conferenciants que disposen de 15 minuts cadascun per exposar la seva visió del tema. El primer es pren 20 minuts. El segon s’allarga fins a 25. El tercer és advertit pel moderador quan ja en porta 30 i l’últim només pot dir: “Doncs jo tampoc”.
Workshop: Unes hores discutint un tema entre membres de la mateixa empresa i que acaba amb l’assentiment unànime al que hagi dit el Cap.
Jornades: 2-3 dies parlant de temes diversos.
Simposi: 1-2 dies parlant del mateix tema.
Seminari: Unes hores parlant d’un trosset de cosa a dos o tres desgraciats que s’han vist obligats a assistir-hi.
Congrés: Igual que les Jornades però amb estrangers i vi d’honor.
Concili: Reservat als llatino-parlants.

Es va escollir la titulació de Jornades. És norma prudent no reunir en la mateixa oració tancada un subjecte femení (Jornada) amb un de masculí (Estudi), i si no es pot evitar perquè el discurs així ho exigeix, cal separar-los mitjançant un adverbi de manera, una preposició (de) o una conjunció disjuntiva (mai, mai copulativa!).

Quin era l’objectiu?

Bàsicament, donar suport a la tasca comercial de cada ponent. El client té un comportament diferent si se’l visita (se sent segur, juga en el seu camp, està a la defensiva: “véns a vendre…”) que si escolta el mateix discurs tècnic en un ambient universitari (“Que interessant el que va exposar!… vingui a veure’m”). Això es va aconseguir des del principi, però també importava la credibilitat i el prestigi a través de la continuïtat. La llum que guia és molt més eficaç si ho fa amb ritme, com la del far.

Moltes altres Jornades iniciades en les mateixes dates van desaparèixer com aquests tristos rius del desert de Takla-Makán, que s’assequen abans d’arribar al mar. Tots caminen, pocs deixen petjada. El riu de les nostres Jornades segueix. Un llarg Guadiana entre els anys 1981 i 2000 (excepció feta d’un breu ressorgiment el 1991) va ser el preludi del cabal òptim actual, gràcies sobretot a la incorporació de valuosos afluents.

Té algun valor la nostra activitat?

És fàcil comptar les llavors d’una poma, però resulta impossible preveure les pomes que sorgiran d’una sola llavor. Sempre és millor sembrar que collir, perquè això últim no seria possible sense la sembra.

És possible i desitjable que la informació, opinions i conceptes vessats en les Jornades siguin útils. Però hi ha un altre valor, per a mi molt més important: el d’establir llaços d’afecte entre els organitzadors i assistents.

Reunions

He assistit a una infinitat de reunions aïllades, sense continuïtat, parlant cadascú pel seu costat i no coincidint amb ningú. Tots amb el posat de qui està convençut que l’acte és absolutament inútil. De tant en tant, em demanaven la meva opinió… mandeee?… i contestava alguna cosa així com: “Tenint en compte el context i les circumstàncies concomitants, hem de fer un esforç per coincidir en allò factible, coincidint les especificitats complementàries de l’entorn com a oportunitats de reacció activa i assoliment de l’excel·lència”. (Aparatoses capcinades d’aprovació).

Però, tornant a citar Svedberg i els seus sistemes dispersos, afegeixo: La vida és col·loïdal. Cadascun de nosaltres (molècules) estem immersos en un Espai/Temps, sotmesos al moviment brownià imprevisible. Trajectòries en ziga-zaga, fortuïtes, inesperades, que ens fan contactar els uns amb els altres amb una mínima capacitat de control sobre aquestes “trobades”.

Com es pot estabilitzar una solució col·loïdal?

Augmentant la viscositat de l’entorn? Bastant viscós ja està! Molt millor aprofitar i estimular els “enllaços” que es van formant quan els contactes es repeteixen. Així ha passat en el nostre GPA; persones amb les quals hauríem coincidit de Pasqua a Rams en reunions de “usar i llençar”, amb solcs tan breus i superficials com els que traça la estela d’un vaixell, ens hem anat coneixent i estimant al llarg dels anys. I aquest valor de l’amistat i l’afecte sobrepassa amb molt el valor de les Jornades en si.

1971

En aquell temps encara conservava la virginitat dels dogmes científics i encara creia en la tranquil·litzadora estabilitat de l’àtom de Bohr. Eren altres temps, ja periclitats, en què les sèries de Fourier eren serioses i un estremiment romàntic acompanyava la síntesi de Friedel-Crafts. Però, ai!, aquells temps han canviat i el futur ja no és el que era.

Avui estic instaurat en el Dubte Continuat i, per si no fos prou, forrat de xacres. No lamento les dolències, perquè poden donar lloc a descobriments genials o a filosofies fonamentals. Recordeu, si no, el nyanyo que li va causar una poma a Newton. O la coixesa de Descartes, que li va permetre afirmar amb consol: “Coixet? Ergo sum”.

Les xacres m’han obligat a posar distància (només física) amb el GPA, però en el meu Dubte Continuat no hi cap la revisió de l’afecte, estima, consideració i cordialitat que us professo. I que sé (Déu us ho pagui amb fills!) que és mútua.

Una abraçada coral + 2 petonets a les noies (2 perquè siguin cristians: “Quan et facin un petó en una galta, posa l’altra”).

Robert