Experiències del més enllà……(dels Pirineus)

1. París. França.

(En record de la meva etapa com a tècnic comercial).

Estem al stand d’una important fira de matèries primeres per a la indústria de Cosmètica i Perfumeria. Els nostres productes eren distribuïts a França per una empresa molt seriosa, ben introduïda i especialitzada en aquest sector. Aquesta empresa tenia també altres representades. El propietari era un cavaller francès molt agradable, distingit i sobretot molt amable i que, segons em comenten, tenia fins i tot un castell en el “Loire”. Diuen que aquest riu és la història del passat de França. Quasi res doncs…

L’stand disposava d’un petit bar que compartíem diverses empreses. Hi havia unes poques taules petites on se servia un pica-pica mentre s’atenia a les visites. Veig que arriben uns clients coneguts i molt importants. M’avanço per poder tenir lliure la darrera taula disponible. Recullo jo mateix el servei que havia quedat de la visita
anterior i el porto a la “mini-cuina”.
Acabada la visita el propietari de l’empresa se m’apropa i crida també a l’hostessa. Li dóna a ella una moneda d’un franc i li diu literalment: “Aquesta moneda és perquè li pagui vostè al senyor, doncs ell ha fet el treball que li correspon fer a vostè”. La noia,
avergonyida i vermella com un pigot em va donar el franc. Em va semblar una reprimenda molt aristocràtica, però penso que força cruel. Em sap greu per la noia. He de dir alguna cosa! Però ara, què dic jo que mereixi estar a l’alçada d’aquesta situació? No tinc pas cap castell al “Loire”, màxim una casa a Manlleu, això si, del 1747, en el poble però, a 500 metres del Ter. No és ben bé el mateix. Se’m va
ocórrer de dir-li això: “I jo li torno a vostè aquesta moneda per la lliçó que m’ha donat que mai se li ha de prendre la feina a ningú”. Crec que vaig salvar força bé l’honor de la noia.

És el millor que em va passar pel cap. Potser podria haver dit: “I si reforcés el servei?”. Però no tinc tants reflexos.

Me’n recordo sovint d’aquesta història quan recullo les tasses de l’esmorzar a casa. Aquí ningú em protesta i molt menys em donen cap franc per això. Al contrari, els hi agrada, i encara els hi agrada més si les rento.

2. Alemanya. Un creuer pel Rhin.

Vacances d’agost. Per fi un viatge molt esperat. Visitem diverses ciutats d’Alemanya i fem un creuer pel Rhin mitjà. Calor. Un cel radiant. El temps, doncs, un regal. El riu blau i ben tranquil. Castells de somni penjats a les muntanyes. Pobles de conte de fades a tocar l’aigua mansa. Cap soroll. No és sent ni el del motor del vaixell.

Estem arribant a un lloc mític, la muntanya de Loreley. És un personatge llegendari del romanticisme alemany. La tradició diu que era una sirena de bellesa extraordinària, de cabells d’or i una veu encisadora. Traïda pel seu amant va voler venjar-se dels homes. Des del penya-segat els encisava amb la seva bellesa, els reflexos d’or dels seus cabells i els seus cants. Els atreia cap a les roques on
naufragaven i s’ofegaven.

La cançó de Loreley em porta molts bons records… A cinquè de batxillerat es va crear un cor al col·legi de Sant Miquel de Vic. El director del cor, mossèn Ramírez, organista de la catedral, era un apassionat de la música. Ens va ensenyar i dirigir en diverses cançons. Una d’elles Loreley. Un missatge subliminal sobre els perills de les donzelles angelicals als adolescents de quinze anys? Vés a saber. Potser no cal afinar tant. La vam cantar en català en una trobada de col·legis religiosos de nois i noies. Això, en aquella època, era ja una novetat. El cor va tenir molt d’èxit. Sobretot entre les noies dels col·legis afins.

La cançó comença:

“No sé per què em meravella
ni sé per què m’ha entristit
aquesta rondalla vella
que del meu cor ha sorgit…”

La seva música té l’atractiu de lo senzill i m’arriba al cor i potser perquè ja en aquella època m’agradava l’idioma, la vaig aprendre també en alemany.

Tot això ho pensava mentre ens apropàvem a poc a poc a la muntanya de la sirena encisadora. La veritat… Em pensava que ningú m’escoltava i em vaig deixar portar per l’emoció del moment i molt fluixet vaig començar a cantar com per mi mateix:

“Ich weiss nicht was soll es bedeuten
dass ich so traurig bin.
Ein Märchen aus uralter Zeiten
dass kommt mir nicht aus dem Sinn…”

Mare meva que vaig fer sense voler! Sembla que els meus veïns de coberta, segur d’oïda molt fina, em van escoltar i van continuar cantant amb més volum. A l’instant tota la gent del vaixell estava dempeus, respectuosa i emocionada cantant com si estiguessin en un ofici religiós solemne. Com si fos el cor del col·legi de Vic.

Un escenari grandiós. Quasi tant com el teatre de Vic on ens van aplaudir tantes sirenes inabastables. M’emociona recordar-ho. Encara avui se’m posa la pell de gallina, o de ganso (gänse haut) com diuen allà.

3. Anglaterra. Torre de Londres.

També agost. Vacances. Estem de guiris a Londres, i com bons turistes de visita a la seva Torre. Fem la cua. No recordo per veure que, però havia de ser molt interessant per aguantar sota un sol de justícia. És un mite pensar que més enllà dels Pirineus no tenen mai sol i fa fred. Crec recordar que era per veure les joies de la Corona, que, per cert, ni em van ni em venen. Veiem el patí a on queien els caps dels opositors, els dissidents i els amants desvergonyits. I és clar, també als corbs negres. Ah, però per sobre de tot destaquen pel color vermell dels seus originals uniformes els “Beefeater”. Vigilen la torre des del segle XV. Quanta història! Hi ha una gran zona verda amb la gespa molt ben tallada on els Beefeaters tenen el
seu centre d’operacions, diguem-ne cuartel.

En el gran espai verd de gespa hi havia al bell mig un únic rètol. Estava escrit en castellà (i mira que hi ha idiomes en el món…) i en lletres grans. Deia literalment: “Prohibido marandar”. Amb a.

He de fer quelcom més gratificant. M’he atipat de fer la cua. M’acosto a poc a poc a l’entrada del cuartel. Se m’apropa un Beefeater. Impressiona.
Li dic: “Bona tarda. Potser li agradaria a vostè saber que en el rètol de la gespa hi ha una
falta d’ortografia”.
– Really?
– Doncs sí. Està escrit “marandar” amb “a” i el correcte és “merendar” amb “e”.
-Oh. Thank you Sir.
Vaig tornar a la cua alleugerat. Havia fet quelcom positiu, però el que no he sabut mai és:

1. Si em van fer cas i ho van corregir.
2. Si han tret el rètol.
3. Si hi han inclòs altres idiomes.
4. Si encara hi ha gespa
5. Si encara hi ha la torre…

Algú hi ha anat recentment i pot informar? D’això deu fer uns trenta anys. Mare meva!
Per cert, en aquest viatge ens vam trobar casualment al company Josep Vilar, crec que a Cambridge. Potser ell recorda de quin any parlem.

4. Holanda. El mesurat humor Neerlandès.

Estic convidat a dinar en el castell dels Heineken. Preciós. Tot molt elegant.
Cambrer amb chaqué.
-I per beure?
-Doncs és clar, cervesa.
-Quina Marca desitjarien els senyors?

Us semblarà estrany, però el meu amfitrió no demana una Heineken i sembla que ningú dels comensals ho fa. És una broma pactada. Cambrer i clients còmplices. Mini somriure dels dos. És la broma més seriosa que he viscut mai. En el restaurant del castell dels Heineken els comensals demanen cerveses de la competència amb un quasi imperceptible minisomriure compartit amb el cambrer.

5. Italia.

Podríem seguir per Italia, però això seria un capítol llarg totalment a part…

Amadeu Bajona
Enginyer Químic IQS – Promoció 1968